Deu anys de l’assassinat de Hrant Dink.

En català:

Tal dia com avui, el 19 de gener de 2007, a Istanbul, va ser assassinat el cap de redacció del diari bilingüe setmanal “Agos” Hrant Dink. Tot i les amenaces de mort que rebia constantment, en les seves publicacions valentes, i en els seus articles i discursos plantejava sempre la qüestió del Genocidi Armeni, parlava sobre la necessitat de la llibertat d’expressió a Turquia, sobre les veus silenciades en molts temes tabú en la societat turca. És gràcies a ell, al seu activisme i entusiasme de desenvolupar un periodisme des dels drets humans i la defensa del poble armeni que a Turquia es va començar a tractar la qüestió del Genocidi Armeni. Era ell, precisament, qui recordava als governants i autoritats turques que cal protegir i respectar la comunitat armènia existent a Turquia, i reconèixer els seus drets com a poble. És per això, doncs, que després del seu assassinat van haver-hi moltes manifestacions i concentracions massives a Istanbul.

Avui, deu anys després, el diputat armeni Garo Paylan (HDP), continuant la feina d’Hrant Dink, parla de les minories ètniques de Turquia, dels avenços que van portar els armenis tant a Turquia actual com a l’època de l’Imperi Otomà…I parla en armeni a la Gran Assemblea Nacional Turca (Meclis), parla en armeni i del Genocidi, cosa que aquesta setmana li ha costat la suspensió de tres sessions de ple al parlament. Un fet que, un cop més, demostra la nul.la voluntat democràtica del govern d’Erdogan i com s’està criminalitzant la defensa dels drets humans a Turquia.

A Turquia actual, però, tot i la pressió pública i política, la restricció de la llibertat d’expressió i d’altres llibertats, encara hi ha persones que parlen sobre el genocidi armeni i reivindiquen els drets humans.

Després de la seva mort, Hrant Dink es va convertir el símbol de la llibertat, de la igualtat i de la llibertat d’expressió de tota persona que defensava i defensa els seus drets en Turquia contemporània.

En castellà:
Tal día como hoy, 19 de enero de 2007, en Estambul fue asesinado el jefe de redacción del diario bilingüe semanal “Agos” Hrant Dink. A pesar de las amenazas de muerte que recibía constantemente, en sus publicaciones valientes, en sus artículos y discursos planteaba siempre la cuestión del Genocidio Armenio, hablaba sobre la necesidad de la libertad de expresión en Turquía, sobre las voces silenciadas en muchos temas tabú en la sociedad turca. Es gracias a él, a su activismo y entusiasmo de desarrollar un periodismo desde derechos humanos y la defensa del pueblo armenio que en Turquía comenzaron a tratar la cuestión del Genocidio Armenio. Era él, precisamente, que recordaba a los gobernantes y autoridades turcas que hay que proteger y respetar la comunidad armenia existente en Turquía y reconocer sus derechos como pueblo. Es por ello, pues, que después de su asesinato hubo muchas manifestaciones y concentraciones masivas en Estambul.

Hoy, diez años después, el diputado armenio Garo Paylan (HDP), recoge el legado y continua el trabajo de Hrant Dink, habla de las minorías étnicas de Turquía, de los avances que trajeron los armenios tanto en Turquía actual como en la época del Imperio Otomano… Y habla en armenio en el Gran Asamblea Nacional Turca (Meclis), habla en armenio y del Genocidio, lo que esta semana le ha costado la suspensión de tres sesiones de pleno en el parlamento. Una vez más, se demuestra la nula voluntad democrática del gobierno de Erdogan y como se está criminalizando los derechos humanos en Turquía.

En Turquía actual, pero, a pesar de la presión pública y política, la restricción de la libertad de expresión y otras libertades, todavía hay personas que hablan sobre el genocidio armenio y reivindican los derechos humanos.

Tras el asesinato, Hrant Dink se convirtió en símbolo de la libertad, de la igualdad y de la libertad de expresión de toda persona que defendía y defiende sus derechos en la Turquía contemporánea.

En armeni:

2007թ. այս օրը՝ հունվարի 19-ին, Ստամբուլում սպանվեց «Ակօս» երկլեզու շաբաթաթերթի գլխավոր խմբագիր Հրանտ Դինքը:

Հրանտ Դինքը, չնայած մահվան սպառնալիքներին, իր խիզախ հրապարակումներում, հոդվածներում և ելույթներում մշտապես բարձրացնում էր Հայոց ցեղասպանության հարցը, խոսում Թուրքիայում խոսքի ազատության անհրաժեշտության մասին, բարձրաձայնում լռության մատնված և տաբու հանդիսացող շատ թեմաներ: Նրա ծավալած ակտիվ գործունեության շնորհիվ Թուրքիայում սկսեցին խոսել Ցեղասպանության մասին, նա հիշեցրեց թուրքահայ համայնքի գոյության ու նրա իրավունքների պաշտպանության անհրաժեշտության մասին: Նրա սպանությունից հետո Ստամբուլում տեղի ունեցան բազմահազարանոց ցույցեր:

Այսօր, տաս տարի հետո, հայազգի պատգամավոր Կարօ Փայլանը, շարունակելով Հրանտ Դինքի սկսած աշխատանքը, խոսում է Թուրքիայի փոքրամասնությունների մասին, Թուքրիայում և Օսմանյան Կայսրությունում հայերի արձանագրած հաջողությունների մասին, խոսում է հայերենով՝ Թուրքիայի Մեծ մեջլիսում։ Թուրքիայում՝ հակառակ պետական և քաղաքական ճնշումների, հակառակ խոսքի և այլ ազատությունների սահմանափակման ու ճնշման, գտնվում են անհատներ որոնք խոսում են Հայոց ցեղասպանության մասին, բարձրաձայնում են մարդու իրավունքների ոտնահարման մասին։

Սպանությունից հետո Հրանտ Դինքը դարձավ իր իրավունքների պաշտպանության համար ոտքի կանգնած յուրաքանչյուր անհատի ազատության, հավասարության, ազատ խոսքի ու մամուլի խորհրդանիշ:

Datev Soulian
Տաթեւ Սուլեան

Les mentides del proteccionisme espanyol i les balances comercials envers Catalunya

Anant més enllà de l’article d’aquest setmana a VilaWeb sobre l’infrafinançament crònic als Països Catalans, és interessant fer unes reflexions i donar unes dades, força oblidades, sobre el proteccionisme espanyol i la industria catalana. Principalment, a partir d’un fragment de l’autobiografia “La República y la Guerra, memorias de un político catalán” de Carles Pi i Sunyer (1888-1971),

Carles Pi i Sunyer (enllaç de la fundació) va ser un dels tres alcaldes democràtics de Barcelona durant la República, concretament entre febrer de 1934 fins els fets d’octubre de 1934, així com del febrer de 1936 fins a mitjans de la Guerra Civil, el juliol de 1937. I podria haver capgirat, i millorat, Barcelona. A més va ser ministre del govern espanyol i Conseller de Finances de la Generalitat. Per tant parla des del coneixement.

Carles Pi i Sunyer va cercar aquestes dades en un moment d’alta catalanofòbia, quan Catalunya podia recuperar l’autogovern 218 anys després del 1714. En fragment seu ho introdueix (amb forces paral·lelismes amb l’actualitat): “A les Corts la discussió sobre l’Estatut anava avançant molt lentament […] van atacar de forma frenètica el que segons ells era la privilegiada situació de Catalunya dins d’Espanya, demanant que aquesta s’industrialitzés per acabar amb el domini català [… ] Davant aquesta riuada demagògica que amenaçava que l’Estatut quedés viable per haver estat asfixiat financerament, Jaume Carner [Ministre de Finances] em va preguntar si en la Direcció General de Comerç [càrrec que ocupava en aquell moment] es podien obtenir dades per un estudi seriós i objectius sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, en particular respecte l’intercanvi comercial entre ambdues, el punt més repetit, ja que, segons els seus detractors, Catalunya tan sols podia viure gràcies a la protecció aranzelària, dictada a favor nostre, que els obligava a  comprar-nos”.

Cal tenir en compte que aquest va ser l’únic moment de la història democràtica, fins a l’actualitat, en que el ministeri d’Economia espanyol estava dirigit per un nacionalista català (tant Carner com Pi i Sunyer eren de la llista d’ERC) i es va poder fer un estudi en profunditat. A continuació parla del proteccionisme de l’estat, desmuntant uns quants mites:

“Un altre de les acusacions que ens feien, era  que la nostra industria era artificial, parasitaria, que podia tant sols existir gràcies al proteccionisme aranzelari. Al·legacions igualment falses. Per mostrar la veracitat d’aquestes acusacions es valien d’agafar només uns quants articles de l’Aranzel, agafant hàbilment entre els més protegits, sense parlar dels altres. Però fàcilment vaig poder trobar més de cent partides corresponents a productes i articles no característics de la producció catalana, amb tarifes més altes que aquelles principalment atacades. Més encara, tant el blat, com el carbó i la carn, tres dels productes més important dels que Catalunya comprava a Espanya, estaven afavorits per un sistema de prohibicions, taxes i preus mínims que els protegien molt més dels que ho podia fer l’Aranzel. En fi, comparant els preus en el mercat interior amb els preus internacionals, es podia comprovar que en general Catalunya, comprava a Espanya a preus més cars que la dels productes que li venia. No era, per tant, que la producció catalana estigués excepcionalment protegida; al contrari, ho era més l’economia dels que per ignorància o per hostilitat ens acusaven falsament de valer-nos d’una situació de privilegi”.

Resumint, més que un proteccionisme que va beneficiar Catalunya, s’explica que TOTS els grans productes en que es basava l’economia espanyola estaven protegits i fins i tot, els productes del sector primari de Castella tenia preus menys competitius que els productes industrials catalans. Tot i gaudir del proteccionisme espanyol, sembla que la industria catalana hagués tingut més capacitat de competir internacional en una situació de lliure mercat que no pas els productes castellana. I en aquest intercanvi comercial eren els catalans els que havien de pagar un sobrecost superior. Encara que cal assenyalar que la burgesia catalana es va aferrar a l’estat i a aquest proteccionisme davant la por de perdre mercat.

A la vegada, sobre les balances comercials entre Catalunya i Espanya mostra unes dades també molt interessants:

“Una vegada elaborada tota la informació reunida, aquesta demostrava inequívocament la falsedat de les acusacions contra Catalunya. De fet, els resultats venien a ser semblants, en quant a proporcions, als dels estudis que havia amb els mateix objectiu un segle abans per Joan Güell i Ferrer i Guillem Graell, respectivament. Segons el primer, el 1853, Catalunya comprava a Espanya per un valor d’uns 470 milions de rals [tot i ser una moneda, en aquesta època un ral es refereix a un quart de pesseta], que venia a ser un 53% del valor total de l’intercanvi, el qual quedava per sota dels 1.000 milions de rals. D’acord amb el segon, en 1902, Catalunya comprava a Espanya per valor de 446 milions de pessetes, i li venia 500 milions, amb un comerç de 949 milions de pessetes, els quals el 47% corresponien a les entrades i el 53% a les sortides. Per tant, amb un lleuger canvi del sentit, en un interval de mig segle venia a mantenir-se l’equilibri en l’intercanvi […] El nostre estudi ens donava un resultat anàleg. D’acord amb les dades reunides el 1930, el valor els articles entrats a tot Catalunya procedents de terres espanyoles venia ser d’uns 1.130 milions de pessetes, i els venuts per Catalunya al mercat espanyol de 1.280 milions, amb un valor total del comerç que ascendia a 2.410 milions de pessetes de les quals, el 47% corresponien a les entrades i el 53% a les sortides. Aquestes dades demostraven que l’equilibri es mantenia, i si es cert que les ventes eren lleugerament superiors a les compres a Espanya, també ho era que si es resta d’aquells l’import de les mataries primes que la industria havia comprat fora de Catalunya, en particular cotó, resultat que tenint en compte els productes propis i el treball que en ells es posava, Catalunya comprava a Espanya més del que venia”.

Per tant, ens mostra que en una situació de proteccionisme amb l’exterior, les balances comercials entre Catalunya i Espanya estaven equilibrades. Mentre que la balança s’ha desestabilitzat quan l’estat ha accedit al lliure mercat i els productes han competit internacionalment. Fet que significa que si en el moment d’alliberar l’economia es venia a parts iguals, actualment hi ha diferències tant amb les exportacions exteriors com entre Catalunya i Espanya  en gran part degut a que els productes catalans han sabut ser més competitius. Per tant, totes dues nacions es van beneficiar del proteccionisme, però si alguna economia va ser la gran beneficiada, aquesta va ser l’economia castellana.

  •  Sobre l’última etapa proteccionista, el franquisme,  només caldria puntualitzar que el 1930 el PIB de Catalunya sobre el total d’Espanya representava el 21,4%, passant a ser un 20,07% el 1973, ja en la fi del franquisme. Per tant, el pes de Catalunya respecte Espanya va quedar, com a mínim invariable, sinó un punt per sota. A la vegada, Madrid va augmentar un 25,8% el seu PIB entre 1960 i 1973.

Aquest article, si bé no té sentit entrar en una discussió sobre qui s’ha vist històricament beneficiat econòmicament per l’Estat, serveix en gran part a trencar un mite, utilitzat el 1932 i també recurrent en l’actualitat, per justificar l’infrafinançament de Catalunya, així com de la resta de Països Catalans.

També trobareu l’article a http://revistamirall.com/2016/11/21/les-mentides-del-proteccionisme-espanyol-i-les-balances-comercials-envers-catalunya/

 

Els catalans d’origen estranger viren cap a l’independentisme

Per primer cop els catalans d’origen estranger favorables a la independència es situen per sobre els contraris. Després d’un creixement constant en aquesta última dècada dels partidaris de l’estat independent, que ha passat de ser l’opció preferida per un 6% dels nouvinguts a ser l’opció escollida per quatre de cada deu enquestats.

El catalans nascuts fora de l’estat representen 1.279.621 persones en el conjunt de Catalunya, el que representa poc més d’un 17% de la població, i aquest percentatge s’incrementa encara més si només comptabilitzem els majors de 18 anys. Però, la majoria d’aquest col·lectiu és sovint descartat automàticament de les enquestes polítiques degut a que prop d’un 70% no tenen la nacionalitat per votar. Però, aquests ciutadans fan vida al país, treballen, porten els fills a l’escola i tampoc són neutres davant la política, i cal afegir, que una gran part obtindrà la nacionalitat per poder exercir el dret a vot. Què opinen els catalans d’origen estranger de la independència i què votarien en unes eleccions?

sin-titulo1

Com es pot observar clarament en el gràfic, la majoria de nouvinguts apostaven per l’statu quo just fa una dècada mentre al país s’aprovava l’Estatut d’Autonomia, però igual que ha hagut un creixement dels partidaris a la independència en el conjunt de la població, els immigrants no s’han mantingut al marge, i podem veure en el gràfic com han anat augmentat també els partidaris a un estat independent fins a situar-se a al 40%, sent l’opció majoritària. Cal remarcar també que un 17% dels enquestats no tenen una opció
decidida sobre què hauria de ser Catalunya.
sin-titulo2

Si es pregunta directament si es votaria a favor o en contra d’un estat independent, comptabilitzant els que s’abstindrien, podem comprovar que la majoria dels catalans nascuts fora de l’estat espanyol no es decidiria a votar per una de les dues opcions, i no acudiria a les urnes. Si es descarta els que tenen intenció de no votar els partidaris de la independència vencen per un 60% de favorables per un 40% de contraris, encara que cal tenir en compte que possiblement després d’un debat o campanya gran part de l’abstenció s’acabaria decantant. A més, s’ha de recordar que actualment prop d’un 70% no té dret a vot, tot i que sí que van poder votar a les consultes municipals sobre la independència o al procés participatiu del 9-N.

sin-titulo3

Si es pregunta per quin partit es té més simpatia, cal recordar que la gran majoria no té dret a vot, i com passa amb gran part dels catalans la resposta majoritària és “Cap”. Fins els darrers anys el PSC havia estat el partit de referència per la gran majoria, però any rere any han anat augmentant els que no es decanten per cap partit, i en la darrere enquesta gran part dels que havien estat simpatitzants socialistes han estat seduïts pel projecte de Podem. En canvi, els partits independentistes, tot i ser la preferència territorial majoritària, no han tingut capacitat de sumar-los als seus respectius projectes. Tot i algunes iniciatives com la Fundació Nous Catalans, els partits partidaris de l’estat independent no han tingut capacitat d’atreure una part de la població (com a mínim fins 2014), que cada vegada hi haurà més i més individus amb dret a vot.

Una de les claus és que gran part dels individus tenen una ideologia i preferències com tothom, però a la vegada donen molta importància qualsevol gest o col·laboració dels partits cap a la seva cultura d’origen, i aquesta ha estat la gran capacitat del PSC històricament d’estar present en tots els actes organitzats per les diferents associacions de catalans d’origen diferents.

També ha estat la capacitat de l’independentisme d’eixamplar el dret a vot als residents sense nacionalitat en les consultes per opinar sobre el futur del país. Encara que sigui un gest simbòlic cal remarcar-ho en el discurs polítics, ja que igual que fer-ho és un gest no fer-ho també ho és. A mode d’exemple el Parlament de Catalunya ha reconegut el genocidi del poble armeni, en canvi el Congrés dels Diputats, a proposta d’ERC, va ser rebutjat tant pel PP com pel PSOE. Encara que Catalunya no sigui un aliat important, i en gran part siguin interessos, països com França o Uruguai que també ho han reconegut, si són interessos per què uns països ho fan i altres no?

Cal remarcar que més enllà de motius econòmics que un nou estat pot millorar la condicions de vida de tothom. Actualment per obtenir la nacionalitat és un procediment ambigu i llarg que és pot allargar arbitràriament molts més anys dels que preveu la llei, i com no està estipulat, trobem jutges que exigeixen exàmens escrits amb preguntes extravagants com el nom de l’esposa del President del Govern, el nom del president de la Federación de Municipios y Provincias de España o del Director General de la Policia. En canvi altres jutges donen la nacionalitat automàticament.

No cal ajudes o privilegis, sinó oferir quelcom més enllà. Cal explicar que ser català no és un ètnia, una gran part dels catalans tenen un familiar de fora dels Països Catalans, que l’Eduardo Reyes, la Patricia Gabancho, en Miquel Àngel Ripeu o la Najat el Hachmi o en Matthew Tree són catalans, i en altres llocs serien vistos com estrangers. Mentre a molts territoris és un motiu d’aparença o cognoms, aquí es demana poc, la voluntat de ser-ho i el respecte al país d’acollida, a una llengua i cultura; igual que també en porten una cultura els nouvinguts que ha de ser respectada. Aprendre una cultura és aprendre un nou món, igual que no es permet el català a Europa, tampoc es considera en aquest estat un valor la cultura dels immigrants.

S’ha de fer saber que ningú s’hauria d’escandalitzar, com si fos manipulació, veure dones musulmanes amb el mocador i l’estelada després de que na Fàtima Taleb es convertís en regidora per la ciutat de Badalona. Potser no són vistes com ciutadans de primera, sinó que sempre representaran una cosa? Cal també explicar que des de Catalunya s’ha votat tancar el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE).

Si es comença un procés constituent a Catalunya per decidir qui som i quin futur volem pel nostre país cal tenir en compte que una part de les població, actualment marginada de les institucions s’està sumant també a la independència i a dir simplement, que els catalans serem allò què vulguem ser, i òbviament, tothom que ho vulgui ser.

L’article també el podeu trobar a:http://revistamirall.com/2016/10/25/els-catalans-dorigen-estranger-viren-cap-a-lindependentisme/

 

Èxit en la presentació d'”Els quaranta dies del Musa Dagh” al català a la “Casa Armenia – Հայ Տուն” de Barcelona

El dia 8 d’octubre, l’Associació Cultural Armènia de Barcelona va organitzar un homenatge a l’escriptor i traductor Ramon Monton, que va traduir al català la gran novel·la del Franz Werfel “Els quaranta dies del Musa Dagh”, per la qual va rebre el Premi Ciutat de Barcelona 2015 a la millor traducció de l’any. El president d’ACAB, Datev Soulian, va donar la benvinguda en armeni a Ramon Monton, que per primera vegada visitava la Casa Armènia. Guinush Arakelyan va ser l’encarregada de traduir al català les paraules de Datev Soulian.

A continuació, Maria Ohannesian, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presentar el llibre, posant de manifest la seva importància tant des del punt de vista literari com pels fets històrics que narra, salvant-los de l’oblit. A més, va llegir-ne alguns fragments que fan palès l’excel·lent traducció de Monton. El representant de l’Associació, Datev Soulian, va il·lustrar amb mapes i fotografies la ubicació geogràfica del Musa Dagh, explicant l’odissea dels habitants dels sis pobles armenis que van resistir-hi, el seu exili i la tornada a les seves terres, explicant-ne les condicions i la cronologia.

Per finalitzar, els presents van gaudir d’una filmació que resumia la celebració de la festa dels habitants d’Anjar, al Líban, on es van instal·lar la majoria dels resistents. Cada any, els seus descendents recorden els herois de les batalles del Musa Dagh i el dia del trasllat dels habitants a Anjar.

Al final de la presentació Ramon Monton, va ser guardonat amb una placa en nom de la Associació. Els descendents dels habitants del Musa Dagh també van expressar la seva estima enviant-li un regal especial des del Líban, fet que va sorprendre tothom, en particular el Sr. Monton, qui va tancar l’acte amb paraules d’agraïment i explicant l’origen del seu interès pel destí tràgic del poble armeni, que el va portar a traduir l’obra de Franz Werfel, per la seva qualitat literària i pel seu contingut històric. Finalment, els assistents van poder parlar amb l’escriptor, que va signar exemplars del llibre.

14689850_10154375569636084_1427109966_o

El franquisme imperceptible als carrers de Barcelona

A principis d’estiu publicàvem l’article “El franquisme de pedra: els símbols del franquisme perviuen arreu dels Països Catalans” (aquí l’enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticies/el-franquisme-de-pedra-perduren-simbols-de-la-dictadura-arreu-dels-paisos-catalans/), on es denunciava la presencia de milers de símbols franquistes en els nostres municipis. Més enllà d’aquesta clara simbologia hem trobat interessant ressaltar l’existència d’un franquisme imperceptible en la nomenclatura i toponímia catalana, centrant-nos essencialment en la ciutat de Barcelona.

A mode d’exemple d’aquest franquisme imperceptible: per què hi ha un municipi anomenat Numancia a la província de Toledo? A dia d’avui, a Espanya, encara trobem localitats amb clares referències al dictador, com Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiana o Guadiana del Caudillo (on el 2012 més el 60% dels votants van decidir mantenir el nom en una consulta). També hi ha pobles en honor a altres figures del règim com Alcocero de Mola, Quintanilla de Onésimo o San Leonardo de Yagüe. Però hi ha municipis amb un alt contingut franquista, però imperceptibles per la majoria de la població com Numancia de la Sagra.

Abans de la Guerra Civil, i des de feia segles, aquest municipi portava el nom d’Azaña, coincident amb el president de la República, però sense relació amb aquest. En entrar les tropes franquistes, el nom del municipi va ser rebatejat per Numancia, en honor al primer regiment franquista en entrar el 1936. Tot i passar desapercebut, aquest municipi segueix mantenint un nom en honor a les tropes franquistes i sense cap mena de sentit històric.

Ni existeix Rússia ni existeix Bèlgica al nomenclàtor barceloní.

Encara que Numancia no és una referència explicita al franquisme, és un nom posat per les autoritats franquistes, en record als afins al regim, imposat als veïns durant dècades i sense cap mena de continuïtat amb el passat. Té sentit mantenir el nom de carrers rebatejats pels franquistes actualment?

A la ciutat de Barcelona trobem desenes d’exemples. Ningú discuteix que la capital italiana mereixi un nom a la capital catalana, però en el cas barceloní trobem que l’Avinguda de Roma va ser rebatejada el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, en honor al règim feixista de Mussolini, substituït l’antic nom d’Avinguda de la Generalitat. Cal remarcar, a més, que ja existeix un Carrer de Roma a la ciutat. Similar és el cas del carrer de Berlín, també rebatejat en plena II Guerra Mundial, substituint el nom que havia tingut fins aquell moment, que era justament una de les capitals aliades (Carrer de París).

Un altre exemple del franquisme imperceptible seria el Carrer de Gandesa, batejat el 1943 en record de la batalla de la Guerra Civil a la capital de la Terra Alta, on les tropes franquistes van vèncer a l’exercit republicà i les Brigades Internacionals i els va permetre endintrar-se a Catalunya. També el carrer d’Almansa va ser rebatejat en referència a la batalla de la Guerra de Successió que va suposar una important victòria pel borbònics. Ningú discuteix que la ciutat mereixi un carrer, però cal mantenir-lo en el mateix lloc que es va festejar la victòria del bàndol nacional i va ser imposat de manera humiliant als veïns durant dècades?

Les autoritats franquistes van rebatejar carrers per motius ideològics, imposant-los encara avui. Però no només es tracta d’imposar un nomenclàtor, sinó que fa oblidar una part de la història que volien eliminar. És a destacar que una ciutat amb milers de carrers i molts d’aquests amb noms de països, no existeixi a dia d’avui un carrer de Rússia. Tot i que sí que existia abans del franquisme, sent rebatejat com Santa Engràcia. I així perdura. El mateix succeeix amb l’eliminació del carrer de Bèlgica, estat que en aquell temps era honrat pel catalanisme per haver acollit a Francesc Macià en l’exili i eliminat també per haver-se situat en el bàndol aliat. Personatges o institucions que els trobem en centenars de carrers arreu dels Països Catalans han estat esborrats i no recuperats a la capital catalana. On és l’Avinguda de la Generalitat? Victor Hugo? Mariscal Joffre? Rússia? Bèlgica? Fins i tot Enric Prat de la Riba, que gaudia d’una avinguda cèntrica, es conforma amb una petita plaça-glorieta pel transit.

Mantenir la nomenclatura, menys les referències explicites.

La política municipal ha estat en molts casos treure la referència especifica i catalanitzar-lo però mantenint el nom donat pel règim de Franco. Un exemple seria el Carrer de la Mare de Déu de Montserrat, que fins el 1980 era Tercio Nuestra Señora de Montserrat, en honor a 300 voluntaris carlistes que van lluitar en el bàndol franquista. Aquesta política també s’ha fet amb personatges d’altres èpoques com el carrer del Duc (antic Duc de la Victòria), regent que va bombardejar Barcelona, o el carrer Ferran, que rep el nom pel rei absolutista Ferran VII. Encara que pogués semblar un carrer en honor a tots els Ferrans del món, la connotació perdura.

La Pau, dins de la campanya propagandística franquista de “25 años de Paz” també es manté com a un nom d’un barri barceloní. Això ha portat a normalitzar el nom sota el franquista, s’agafa “l’Avenida de Borbón” i es transforma en “Avinguda de Borbó”, quan abans del franquisme era el Passeig Mariscal Joffre, heroi nord-català de la Primera Guerra Mundial. Trobem desenes de casos, el carrer d’Àlaba abans era de la Igualtat, el Marquès de Comillas era Santiago Rusiñol o el carrer Princesa era Pablo Iglesias. Fins i tot, personatges sense cap relació amb Espanya ni el règim, com Beethoven (quan abans era Victor Hugo), reben el seu nom per tapar un d’anterior. Caldria preguntar-nos si s’hauria de mantenir el nom en aquell lloc en concret i per aquest motiu.

Sembla clar que s’han eliminat la gran majoria de carrers amb referències explicites (i ara es vol eliminar alguns de la Casa Reial), però sembla clar també, que l’essència que ha perdurat és la de les autoritats franquistes, que van arraconar una part de la nostre història i així segueix.  En aquest punt s’obriria el debat de fins a quin punt s’ha de modificar carrers sense una connotació franquista i més quan aquests motius ja han quedat oblidats per la població. Però, el primer que és necessita per poder fer aquest debat és tenir coneixement de que es va modificar el nom de carrers per uns altres i que així continua. S’hauria de restablir el nom de la democràcia republicana?

L’article també el trobarem a: http://revistamirall.com/2016/08/27/el-franquisme-imperceptible-als-carrers-de-barcelona/

La llista és llarga. Carrers modificats pel franquisme que mantenen el nom [extret de l’estudi sobre iconografia i simbologia franquista a la ciutat de Barcelona, de Pilar Mateo Bretos (2005)] :

Abad Samsó (ara Abat Samsó), 1939 (nom recuperat del període de la dictadura  de Primo de Rivera, 1927): abans Bernat Cavaller, 1931.

Álava (ara Àlava), 1942: abans Igualtat (1r tram), durant la Generalitat.

Alcalá de Guadaira, 1960 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de

Rivera, 1925): abans Doctor Rizal, 1931.

Alfonso XII, 1939 (ara Alfons XII): abans Bèlgica, 1931 (un tram).

Algarbes (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de Rivera, 1927), 1939 (ara Algarves): abans Ginesta, 1931.

Almansa, 1955: abans T. de la Fuente Cañellas (un tram).

Altos Hornos (ara Alts Forns), 1962: abans, Pegaso, Hogar.

Atenas, 1944 (ara Atenes): abans Bèlgica, 1931 (un tram).

Beato Almató (ara Beat Almató), 1942: abans Sunyer i Capdevila, 1931.

Beethoven, 1959: abans Víctor Hugo, 1933.

Borbón, av(ara Borbó, av), 1942: abans Mariscal Joffre, pg, durant la Generalitat.

Buenaventura Muñoz, 1940: abans Pallars (un tram).

Calatrava, 1939: abans Bernat de Sarrià, durant la Generalitat.

Canarias, 1939 (ara Canàries): abans Arquitecte Martorell, durant la Generalitat.

Cardenal Sentmenat, 1939: abans Capità Mirambell, durant la Generalitat.

Cartagena, 1942: abans Igualtat (2n tram), durant la Generalitat.

Concilio de Trento (ara Concili de Trento), 1942: abans Consell de Cent (el tram de la Verneda), durant la Generalitat.

Conde de Salvatierra (ara Comte de Salvatierra), 1939: abans Narcís Oller, durant la Generalitat.

Costa Rica, 1942: abans Provençals, durant la Generalitat.

Cuenca (ara Conca), 1942: abans Anselmo Lorenzo.

Doctor Joaquín Pou (ara Doctor Joaquim Pou), 1940: abans Doctor Martí i Julià.

Duquesa de Orleans, (ara Duquessa d’Orleans): abans Rosés i Arús, durant la Generalitat.

Emilio Roca (ara Emili Roca), 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de

Primo de Rivera, 1929): abans Anselm Turmeda, 1931.

Felipe II (ara Felip II), 1945: abans Bach de Roda, durant la Generalitat.

Fernando (ara Ferran), 1939: abans Fivaller.

Garcilaso, 1942: abans Serafín Estébanez, durant la Generalitat.

General Almirante, 1942: abans Joan Pere Sala.

General Vives, 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de

Rivera: General Vives Vich, 1926): abans Xic de les Barraquetes, 1932.

Honduras (ara Hondures), 1945: abans Juan de Austria, 1939-1945, Fluvià, 1931-1939.

Inmaculada, 1945 (ara Immaculada): abans Hermenegild Goula, 1922

Infanta Isabel, 1939: abans Marquesa de Moragas, 1900.

Iradier, 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de Rivera, 1927): abans Joan Sardà, 1931.

Isabel II, Pº (ara Isabel II, pg), 1939: abans Blasco Ibáñez, durant la Generalitat.

Joaquín Pou (ara Joaquim Pou), 1940: abans Martí Julià, durant la Generalitat.

José de Agulló, 1939: abans Romaní i Puigdengolas.

José Millán González, 1940: abans Pompeu Gener, durant la Generalitat.

Junta de Comercio (ara Junta de Comerç), 1939: Mendizábal, durant la Generalitat.

Liuva, 1939: abans Juan Comas

Maestro Falla (ara Manuel de Falla): abans Puig i Esteve, durant la Generalitat.

María Cristina, av (ara Reina Maria Cristina, av), 1939: abans Pi i Margall, av, durant la Generalitat.

Mariana Pineda, 1939: abans Palet de Rubí

Marqués de Comillas, av (ara Marquès de Comillas, av), 1939: abans Santiago Rusiñol, av, durant la Generalitat.

Marqués de la Argentera (ara Marquès de l’Argentera), 1939: abans Eduardo Maristany, durant la Generalitat.

Marqués de Lamadrid (ara Marquès de Lamadrid), 1948: abans Luis Muntadas.

Mauricio Vilumara (ara Maurici Vilomara), 1939: abans Doctor Robert, 1931.

Mühlberg, 1942: abans Cristòbal Litran.

Milanesado (ara Milanesat): abans Adolf Blanch, durant la Generalitat.

Munner, 1941: abans Antoni Altadill, durant la Generalitat.

Murcia (ara Múrcia), 1942: abans Provença (tram de la Verneda), durant la Generalitat.

Nación (ara Nació), 1939: abans Internacional, durant la Generalitat.

Nilo Fabra (ara Nil Fabra): abans Laureà Figuerola, durant la Generalitat.

Pablo Sáenz de Barés, 1940: abans Güell i Mercader, durant la Generalitat.

Padre Rodés (ara Pare Rodés): abans Charlot, durant la Generalitat.

Pedralbes, pl, 1940: abans Gaspar Farreras, pl.

Porvenir, 1939 (ara Avenir): abans Lluhí i Rissech, 1933.

Prats y Roqué (ara Prats i Roquer), 1939: abans Pau Sabater, durant la Generalitat.

Princesa, 1939: abans Pablo Iglesias, durant la Generalitat.

Príncipe de Asturias (ara Príncep d’Astúries), 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de Rivera, 1925): abans Prat de la Riba, 1931.

Ramiro de Maeztu, 1940: abans Robert Robert, durant la Generalitat.

Ramón Rocafull (ara Ramon Rocafull), 1939 o 1942: abans Ramón Chías.

Real, Pl (ara Reial, pl): abans Francesc Macià, pl, durant la Generalitat.

Río de Oro (ara Riu de l’Or), 1942: abans CADCI, ptge,  durant la Generalitat.

Roma, av, 1940: abans Generalitat, Av, durant la Generalitat.

Román Macaya, 1943 (ara Romà Macaya): abans Anglès, pg, durant la Generalitat.

Rubén Darío, 1942: abans Solidaritat, durant la Generalitat.

San Agustín, pl (ara Sant Agustí, pl): abans Igualtat, pl, durant la Generalitat.

San Antonio María Claret (ara Sant Antoni Maria Claret), 1950: abans Arzobispo Padre Claret, 1939-1950, Mutualidad, 1933-1939.

San Quintín (ara Sant Quintí): abans Martí Vilanova, durant la Generalitat.

Santa Engracia (ara Santa Engràcia), 1942: abans Rússia, durant la Generalitat.

Santa Magdalena Sofía, 1939 (ara Santa Magdalena Sofia): abans Pacià Ros, durant la Generalitat.

Santuarios (ara Santuari), 1946: abans Cristià Siracusa, 1939: abans Voltaire, durant la Generalitat.

Teodoro Llorente (ara Teodor Llorente): abans Martí Aixelà, durant la Generalitat

Tercio Nuestra Señora de Montserrat (ara Terç de la Mare de Déu de Montserrat), 1939: abans Cristòfor Domènech, durant la Generalitat.

Tetuán, pl (ara Tetuan, pl), 1939: abans Hermenegildo Giner de los Ríos, durant la Generalitat.

Trinquete (ara Trinquet): abans Fleca, durant la Generalitat.

Valero, 1939: abans Flos i Calcat, 1933.

Vía Julia (ara Via Júlia), 1942: abans Carles Marx, 1932.

Virrey Amat, pl (ara Virrei Amat, pl): abans Salvat-Papasseït, pl, durant la Generalitat.

Zamora, 1942: abans Padilla (un tram) i Lluís Pellicer, durant la Generalitat.

La comunitat armènia de Catalunya commemora el genocidi armeni.

Com cada 24 d’abril, la comunitat armènia d’arreu del món recorda i commemora el genocidi armeni (1915-1923), que va acabar amb la vida de dos milions d’armenis. El 24 d’abril de 1915 és la data en que les autoritat otomanes van detenir la intel·lectualitat política i cultura de la comunitat armènia d’Estambul. La xifra de detinguts va ser de 235 membres, que va augmentar fins als 600 en els següents dies.  Aquesta acció va escapçar de lideratge al poble armeni, evitant una reacció organitzada.

El genocidi armeni és negat per l’actual govern turc, així com la majoria de la societat del país, que ha canviat reiterades vegades el discurs sobre els fets de 1915.  El genocidi armèni ha reconeguts per estats com França, Uruguai o Canada, així com pel Parlament de Catalunya i del País Basc. En canvi, va ser rebutjat al Congrés espanyol amb els vots en contra de PP i PSOE.

Aquest any és commemora 101 anys de l’inici del genocidi (1915-1923) perpetuat en un primer moment pel partit dels Joves Turcs i continuat per Mustafá Kemal Attatürk, el pare de la Turquia actual. La causa armènia no ha quedat oblidada en la memòria de les víctimes, sinó que els supervivents i la diàspora armènia, que triplica la població de l’estat d’Armènia, va institucionalitzar el reconeixement del genocidi al món.

Sin título
Jachkar de Barcelona.

Les comunitats armènies d’arreu del món acostumen a erigir jachkar, una creu de pedra representativa de la cultura armènia. A Barcelona existeix un des de 2009, situat a Montjuic, on es pot llegir a la base de la creu: “per a l’amistat entre Armènia i Catalunya”.  Als Països Catalans com a commemoració del genocidi es faran diverses activitats, sent la principal una manifestació a la ciutat de València en commemoració del 101 aniversari del genocidi. A Barcelona també es faran diverses activitats, com la col·locació d’una corona commemorativa de flors al jachkar així com una missa a les víctimes del genocidi.

També trobarem l’article a: http://revistamirall.com/2016/04/24/la-comunitat-armenia-de-catalunya-commemora-el-genocidi-armeni/

 

La fascinant història dels amotinats de l’entitat política més petita del món

Fa més de dos segles es va produir el famós amotinament del Bounty. Els tripulants fugitius van refugiar-se a una remota illa del Pacífic per fugir de la justícia britànica. A dia d’avui, els descendents d’aquests mariners representen gairebé la totalitat dels habitants de la illa, que s’han mantingut aïllats de la resta del món durant aquests dos segles.

La història del motí del Bounty és àmpliament coneguda. El tripulants del Bounty, un vaixell de l’armada britànica, van estar cinc mesos a Tahití on van socialitzar amb els autòctons de l’illa. Molts dels tripulants van tenir relacions amb dones de l’illa, i l’oficial Fletcher Christian fins i tot es va casar amb una tahitiana. Tres mariners van arribar a l’extrem de desertar però, van ser capturats (els tres formarien més tard part dels amotinats).

Vint-i-quatre dies després de salpar de Tahití, el 28 d’abril de 1789, el segon a bord, Fletcher Christian i divuit tripulants més es van amotinar. Aquests van abandonar en un bot al capità i als mariners que s’havien mantingut lleials. Els mariners revoltats enyoraven aquella vida de llibertat, bon temps i promiscuïtat. Després de tornar a Tahití, Fletcher Christian, vuits tripulants i onze dones tahitianes (així com un nadó i sis treballadors tahitians) van salpar de nou. Aquest cop marxaven per ocultar-se, ja que si eren trobats pels britànics. serien condemnats a mort.

En la seva fugida van trobar casualment l’illa de Pitcairn, una inhòspita illa que estava mal cartografiada en els mapes i per tant oculta en una posició errònia. L’illa habitada més propera és la de Mangareva, a 500 km a l’oest. Els tripulants s’assentaven a l’illa sense possibilitat de retorn, ja que el 23 de gener de 1790 cremaven el Bounty per evitar que fos vist el pal de la nau des de la distància.

Els amotinats a l’illa.

Els nou amotinats eren el líder Fletcher Christian, John Adams, Ned Young, John Williams, Matthew Quintal, William Brown, William McCoy, John Mills i Isaac Martin. En haver menys dones que homes i el fet de no tenir en compte als treballadors tahitians va donar lloc a diferents enfrontaments. Així que nou anys després de l’arribada només quedaven dos dels amotinats, onze tahitianes i els descendents que ja havien nascut.

En l’últim any de la seva vida, Ned Young va ensenyar a llegir a John Adams, que el 1801 ja seria l’únic supervivent del Bounty. El 1808 es havia el primer contacte amb un vaixell americà. El 1790 es produïa el primera naixement a l’illa, Thursday October Christian, fill del líder dels amotinats i va ser aquest qui va dissuadir els britànics el 1814, en un perfecte anglès, perquè no detinguessin l’últim amotinat després d’haver creat en un període de vint-i-quatre anys una civilització a l’illa, amb una escola on l’ensenyament de la Bíblia era una part important. Els visitants britànics van considerar cruel i perjudicial per la resta de la comunitat empresonar a Adams, així que el van deixar en llibertat. El nom del fill de Christian és degut a que no volia un nom que el recordés a Anglaterra. El 1829 moria Adams, que donaria nom a la capital i únic assentament de l’illa, Adamstown.

Sin título
Únic retrat de Thursday October Christian (1814).

El 1831 els illencs van abandonar l’illa, però van haver de tornar sis mesos més tard davant la impossibilitat d’adaptar-se a l’exterior. El mateix va passar el 1856 per un problema de sobrepoblació, però davant la tornada massiva dels traslladats van haver-se de prohibir la immigració. El 1838 l’illa Pitcairn i les illes deshabitades de l’entorn van passar a ser una colònia britànica, cinquanta anys més tard va ser oficialment annexionada i va ser el primer territori a reconèixer el vot a les dones.

La illa a dia d’avui.

De facto s’ha autogovernat i fins i tot actualment el contacte és escàs amb l’exterior. La illa no té port ni aeroport i només passen tres vaixells l’any, que fan el recorregut Gran Bretanya-Nova Zelanda. Per intercanviar béns, en no haver port, els illencs han d’apropar-se amb barques fins aquests tres vaixells, situats a mar obert.

Tampoc hi ha carreteres asfaltades i la major part dels ingressos provenen de la venda de segells per col·leccionistes i la utilització del domini d’Internet. A dia d’avui habiten 56 persones i gairebé tots són descendents dels amotinats.

Sin título
Dia de mercat a Adamstown.

La llengua materna és una llengua criolla que barreja l’anglès del segle XVIII amb el tahitià, i s’ensenya a les escoles juntament amb l’anglès. Sorprenentment els habitants de l’illa són membres de l’església adventista i com a puritans tenen prohibit l’alcohol i els balls. Les alarmes van assaltar a l’illa després d’un escàndol sexual que va afectar a gran part de l’illa, l’habitual era que les dones de l’illa tinguessin el seu primer fill entre els 12 i els 15 anys i havia una alta promiscuïtat fet que va portar a gran parts dels homes de l’illa a judici per abús de menors. En concret set, que representaven un terç dels homes adults de l’illa. Amb una població allunyada totalment dels costums de l’exterior està en dubte la mateixa supervivència de l’illa. Els mateixos funcionaris britànics tenen prohibit establir-se amb menors a l’illa i mentre els adults no necessiten cap visat especial, els menors sí que necessiten visat.

La gran majoria d’illencs encara mantenen els cognoms dels amotinats. El batlle de l’illa és Shawn Christian i els competidors per l’alcaldia eren Simon Young i Brenda Christian. Tots amb cognoms dels amotinats dos segles abans.

L’article et trobareu també a: http://revistamirall.com/2016/04/08/la-fascinant-historia-dels-amotinats-de-lentitat-politica-mes-petita-del-mon/

De presos a presidents: els Otegi del món

Coincidint amb l’alliberament d’Otegi, en aquesta nova entrada a Vilaweb, fem un repàs a presos polítics, en alguns casos considerats guerrillers o de grups il·legals que després s’han convertit en símbols de llibertat i drets humans com Mandela, Gandhi o Martin Luther King.O altres casos singulars de presos polítics actuals que estan a la presó per idees i no per delictes.

Podeu trobar l’article en aquest enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticies/de-presos-a-presidents-els-otegi-del-mon/

Europa tremola per l’avanç de la nova extrema dreta

Si fins ara aquesta extrema dreta era anecdòtica als parlaments, avui ja trobem partits neonazis ben implantats i fins tot partits que podrien arribar a ser primera força. Avui fa una setmana el moviment Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident) va convocar manifestacions a tot de ciutats d’Europa, que han esdevingut el principal maldecap d’Angela Merkel, trobem formacions que entraran amb força als parlaments i altres que poden ser primera o segona força fins i tot.

Aquest cop hem fet un repàs dels diferents estats, i quins resultats electorals s’esperen en els propers anys. Podeu torbar l’article sencer aquí: http://www.vilaweb.cat/noticies/europa-tremola-davant-lavanc-de-la-nova-extrema-dreta/

Els primers referèndums d’independència

El passat divendres publicàvem un article d’un fet força desconegut, els primers referèndums d’independència, i casos molt sorprenents i desconeguts com el Saar. Recomencem la lectura:p

Els referèndums com a instruments per decidir la independència d’un territori han estat utilitzat per desenes de països. Poden sorgir a partir d’un acord amb el govern de l’Estat, o ser unilaterals, que en aquest cas, poden ser ignorats per la comunitat internacional, encara que pot haver-hi una independència de facto, o ser reconeguts com a passat a desenes d’estats com Eslovènia, Armènia o Lituània.

L’assoliment d’un referèndum depèn de la voluntat de dirigents i població, però en gran part també de l’actitud de l’Estat, que pot impedir que una part del territori mostri la seva voluntat democràticament, obligant a resignar-se a part de la població o obligar-los a cercar altres vies. El referèndum ha estat l’eina més utilitzada per assolir la independència durant les últimes dècades (s’han fet al voltant d’un centenar), en canvi abans de la Segona Guerra Mundial se n’havien produït només cinc.

Quin és el primer referèndum d’independència?

Podeu article sencer en aquest enllaç: http://revistamirall.com/2016/02/11/els-primers-referendums-dindependencia/