Ens podeu trobar a:

De moment la gran majoria de coses que escrivim, tenim la sort que ens les publiquen. Deixem el bloc obert, això sí, per consultar els articles ja publicats o per si mai volem reactivar-lo, ja sigui com actualment o centrant-lo en algun tema en concret.

En aquests enllaços podeu trobar els articles que fem a VilaWeb (pàgina dels articles conjunts, de la Seda i de l’Àlex). També hem obert un bloc a VilaWeb per a escriure sobre detalls electorals o referències més curtes.

També trobareu articles nostres a la Revista Mirall.  La Seda també escriu ocasionalment a Korea.net.

 

 

 

Dos terços dels independentistes suspenen la Unió Europea

L’1 d’octubre es produïa un dels esdeveniments que marcarien la política catalana, però també l’espanyol i europea. El referèndum, organitzat i protegit per milers i milers de persones a cada mesa, a cada barri i poble, era assaltat per la policia espanyola, que més enllà de complir les ordres judicials feia ús d’una força brutal, injusta i injustificada contra la mateixa població. Provocant un miler de ferits de totes les edats.

Els fets anaven precedits per actuacions que violaven drets fonamentals, prohibint actes arreu de l’Estat, obrint correspondència, assaltant empreses i la seu de la CUP sense ordre judicials, requisant material il·legalment i donant impunitat als atacs feixistes.

La resposta de la Unió Europea (que no d’Europa) va ser simplement prioritzar l’actuació d’un estat membre per sobre els drets fonamentals d’una part de la ciutadania europea. Una cosa és donar suport a l’Estat, l’altre no condemnar la violència. L’actitud amb els refugiats i la defensa de l’austeritat per sobre de tot ja era un indici. En part, la tolerància de les institucions europees envers els arguments de la força permetia la detenció i persecució del govern català.

CEO juny i octubre del 2017

L’actitud ha polaritzat i polititzat la qüestió de la Unió Europea. Fins al moment l’Estat espanyol vivia en un oasi europeu on tothom apostava per aquesta d’una forma o altra, que es comença a esquerdar. Les posicions intermèdies han baixat, els partidaris de l’estat independent tenen cada dia menys confiança, mentre que als contraris a aquesta la confiança ha pujat.

Fa cinc mesos un 37% d’independentistes suspenia la Unió Europea i un 36% li donava més d’un 5, a dia d’avui ja són un 66% els que la suspenen i només un 12% li dóna més d’un cinc. Pels unionistes és a la inversa, el juny només un 38% li donava més d’un cinc (molt similar als independentistes), ara ja són el 46%, dels quals el 10% ho fan amb la nota màxima.

Històricament pel catalanisme el projecte europeu era la garantia d’un marc de respecte a la cultura, de democràcia i llibertat. Com més Europa, menys Estat.

Però, el club d’estats semblar haver-se imposat. Sí, Espanya incompleix sistemàticament la normativa europea (l’Estat que més ho fa) i TVE ha estat expulsada del Comitè d’Informatius de la UE per falta d’independència, però és l’Estat i de l’Europa Occidental. Segurament, si fos Hongria o Polònia ja s’hagués actuat. Interessos, protegiran l’estat, per sobre de drets fonamentals, fins que el problema de no intervenir sigui més gros que haver-lo d’abordar.

Canvi dins dels partits

El primer canvi significatiu ha estat el posicionament dels catalans en formar part o no de la Unió Europea. La sortida de les institucions europees era una posició minoritària, defensada només per la CUP. Actualment, un 25% dels independentistes no voldria que Catalunya en formes part, on caldria afegir un 12% encara indecís, una posició molt superior dels que s’oposen a la independència on un 72% votaria a favor de continuar-hi.

CEO juny i octubre del 2017

La polarització també la trobem en els partits polítics. En els partits independentistes més de la meitat dels votants suspenen la Unió Europea, inclòs el PDeCAT. En pocs mesos, els neoconvergents han passat de donar un suport gairebé unànime (només un 16% la suspenia) a haver-hi una majoria que la suspèn (53%).

En canvi, els partits contraris a la independència, amb excepció de CSQEP, ha augmentat considerablement el suport, especialment el PP, on un 37% dels votants li dóna un 9 o 10. L’escenari és canviat, amb successos com l’ordre de detenció del president Carles Puigdemont del 17 de novembre o el posicionament després el 21-D. Però, mentre molts partits i entitats europees s’han mogut pels catalans, i mentre creixen els euroescèptics, la institució europea està perdent la confiança d’un dels moviments de caràcter més europeista.

I si tenim la independència molt més a prop del que ens pensem?

L’aposta decidida pel referèndum per part de la Generalitat ha posat fi al processisme. En aquest moment s’ha obert un nou escenari que molts intuïen i uns quants ja sabien: l’Estat està disposat a tot per impedir el referèndum, encara que això suposi perdre la batalla de l’opinió a Catalunya.

1- El primer pas contra el sobiranisme era escudar-se en la legalitat sense donar cap resposta política, una situació anormal que s’ha conviscut un cert temps: judicialització de la política i politització de la justícia; usant les clavegueres de l’Estat i com afirmen que va dir un director de diari: “Por encima de la verdad hay la unidad de España”.

2- El segon pas, s’ha iniciat ara: col·lapsar logísticament el referèndum. Impedir que es produeixi. Sigui trobant les urnes i paperetes, amenaçar de tallar el llum, prohibir actes, tancar webs, així com posar querelles a tort i dret (president, consellers, mesa del Parlament i 750 alcaldes). Amenaçar voluntaris o els mitjans de comunicació que incloguin publicitat. El mateix faran amb el cens. L’objectiu, fer impossible que es pugui celebrar.

3- Si res funciona, el tercer pas, com apuntava Llibert Ferri, seria decretar l’estat d’excepció. Per tant, es permet la detenció preventiva, es suspèn  la inviolabilitat del domicili, el secret de les comunicacions, la lliure circulació, llibertat d’expressar el pensament, el dret a comunicar o rebre informació veraç, segrestar publicacions sense resolució judicial, dret a reunió i manifestacions, així com el dret a vaga.

Aquí s’obre un problema. Si hom vol impedir que algú surti d’un lloc, primer el pot intentar convèncer, dir que no està bé, després amenaçar i si s’està disposat, fins i tot fer ús de la força física, emmordassant algú perquè no pugui sortir. El problema d’aquesta darrera estratègia, és que perds l’opinió pública, per tant, el subjecte no es pot deixar anar MAI si es manté ferm en els seus ideals. Qui cregui que el 2-O s’obrirà un nou escenari de diàleg sincer, segurament s’equivoca.

Seran importants les enquestes abans del referèndum, ja que un canvi després d’aquests dies, com podria ser un 60% a favor de la independència, trencaria totalment els arguments sobre l’empat i reforçaria qualsevol pas posterior cap a la independència si s’evita per la força el referèndum.

I si ho tenim a tocar?

Si poden impedir l’1-O, necessàriament amb una resposta desmesurada, res acaba aquí, ni objectius ni reivindicacions. Està per veure, si la maquinària repressiva estatal segueix. Multes inassumibles als mitjans, associacions tancades (o sense subvenció, que és el mateix), alcaldes suspesos… fa temps que l’Anna Gabriel preveu la possibilitat que s’il·legalitzi la CUP. Però, com deia Vicent Partal, “cap estat del món no ha pogut aguantar permanentment un règim repressiu, oimés quan una part substancial dels habitants hi va en contra i sap com combatre-la”.

Més enllà de perdre el pols amb la Generalitat, per què l’Estat està disposat a tot per impedir que es pugui votar? Potser no estem tan sols. Hi ha indicis. S’ha dit que si les urnes es troben en algun consolat o han descol·locat a tothom les declaracions de Juncker i la Portaveu del Departament d’Estat d’USA. Hi ha quelcom que no s’entén. Tot i que les declaracions de Sant Vidal eren de “bocamoll”, hi cap la possibilitat, com deia, de que 11 dels 28 estats de la UE reconeixeran Catalunya l’endemà mateix? Com deia, realment hi ha un Estat molt solvent que farà de banc durant la transició cap a un “estat normal”? O simplement s’inventava tot?

Si l’escenari descrit per Vidal fos cert (o aproximat), llavors s’entendria que l’Estat estigui disposat a ser la Turquia de la Unió Europea. Potser ho tenim més a prop del que creiem, i un altre indici és que hi ha molta gent jugant-se molt. Si no no fos possible no estarien fent el que estan fent. El que és segur és que tornar enrere i que l’Estat aturi la maquinària com si no hagués passat res, ja no és possible. Anem a totes. Però repeteixo, i si realment ho tenim molt molt molt més a prop del que creiem?
“Lo jodido del miedo es que te derrota antes de luchar“. Joaquín Lorente.

Els nacionalistes poden capgirar Còrsega i irrompre a l’Assemblea francesa

Les eleccions legislatives franceses vénen marcades per la irrupció de Macron, que sense un programa clar pot obtenir la presidència de l’Estat i una majoria absoluta a l’Assemblea. A més, el creixement del Front Nacional i la França Insubmisa (de Mélenchon), han portat a cap candidat tingués garantida la presència a la segona volta i un augment del vot útil.

Tot i això, les formacions nacionalistes (régionalistes a França) han aconseguit uns resultats històrics, amb poc més de 200.000 votants. Si el 2012 només el Moviment Independentista Martiniquès va poder fer entrar a l’Assemblea dos diputats, en aquesta, fins a cinc candidats a la França europea i quatre a ultramar han passat a la segona volta.

Més enllà dels candidats d’ultramar, on seria necessari una anàlisi a part, vint candidats regionalistes van superar el 5% dels vots i els classificats les eleccions d’aquest diumenge són tres corsos, un bretó i un alsacià:

• En la primera circumscripció de l’Alta Còrsega, que inclou Bastia, el candidat de Pè a Corsica ha estat el més votat amb el 30% dels vots, per 22% del candidat de la dreta.
• En l’altra circumscripció de l’Alta Còrsega, la segona, el candidat nacionalista ha assolit el 36% dels vots per 23% del candidat de Macron.
• En la segona circumscripció de Còrsega Sud, el candidat regionalista ha estat el segon més votat, amb el 29% dels vots, mentre el candidat de la dreta té el 36%.
• A la cinquena circumscripció del Baix-Rin, a Alsàcia, el candidat d’Unser Land ha passat a la segona volta amb el 17% dels vots per 38% de les paperetes del candidat de Les Republicains.
• Finalment, a Bretanya, el candidat d’esquerres de la 3era circumscripció, que té el suport dels regionalistes, com també del Partit Socialista, ha assolit la segona volta amb el 15% dels vots i s’haurà d’enfrontar al candidat de Macron que en té el 44%.

El nacionalisme cors: entre l’anècdota i la consolidació.

El nacionalisme cors és el més fort de tota la França europea. Des del 2014 el nacionalista cors ha patit una transformació amb la fi de la lluita armada, assumint per primer cop el govern de l’illa, així com a Bastia, la segona ciutat en grandària. Ser la primera força electoral a l’illa s’ha pogut assolir gràcies a la unió dels autonomistes i dels independentistes corsos, coalició que s’ha repetit per aquestes eleccions.

Les eleccions són importants, ja que és una legislatura de només dos anys i mig, aquest mateix desembre es celebraren noves eleccions a l’illa i es crearà una col·lectivitat única amb més competències. En aquests comicis els nacionalistes han de demostrar que són una força consolidada, amb suport social, per negociar amb més força amb París el traspàs de competències, des de llengua, l’amnistia de política, un estatus de resident o un sistema de finançament particular. En una entrevista que vam fer a VilaWeb, el president de l’Assemblea Corsa i líder dels independentistes assegurava que tenien la possibilitat d’assolir un o dos diputats dels quatre llocs que es disputen a l’illa, “això seria una gran victòria i desestabilitzaria els partits francesos a Còrsega”.

Els resultats a la primera volta han estat força positius, en tres de les quatre circumscripcions ha passat un candidat cors, menys en la regió del sud que ocupa principalment Ajaccio, on el candidat nacionalista s’ha quedat a 13 vots de passar a la segona volta, obtenint el 21,41% dels vots. El partit s’ha convertit en el majoritari de l’illa, aconseguint 34.187 vots. Per obtenir algun candidat, serà clau el comportament dels votants dels candidats eliminats, així com la mobilització de l’abstenció a la primera volta, que es situa al voltant del 50% a l’illa.

D’Alsàcia a Bretanya, passant pel País Basc: els nacionalismes al continent.

El moviment cors és el més fort de la França europea, amb un suport molt elevat a tota l’illa, sense oblidar altres grans resultats, en un sistema electoral molt complicat per les minories que si fos proporcional, s’haurien obtingut segur molts més diputats.

En el País Basc francès, els tres candidats d’Euskal Herria Bai ha assolit 12.778 vots, dels quals s’ha assolit el 12% dels vots en un districte, encara que insuficient per passar cap dels tres a la segona volta. A Bretanya, s’han desplegat un total de 38 candidats en tot el territori a tota Bretanya, fins i tot al Loira Atlàntic, reivindicat com a part de la nació bretona.

Un total de 38 candidats bretons han aconseguit 39.903 vots. Els candidats nacionalistes amb més suports han estat Christian Derrie, alcalde de Langonnet, amb el 8% dels vots i el líder dels barrets vermells i alcalde de Carhaix-Plouguer, Christian Troadec, que ha aconseguit el 14%, però en tots dos casos, insuficient per passar a la segona volta. Es demana un suport electoral majoritari per poder disputar un escó, el que sí que ha passat és Jean-Luc Bleunven, que amb el suport del nacionalisme cors i dels socialistes ha passat a la segona volta.

L’altre candidat del continent a passar a les eleccions d’aquest diumenge és a Alsàcia. Gérard Simler ha obtingut un 17% dels vots i s’enfrontarà en un duel desigual al candidat de Les Republicains, que ha assolit el 38% de les paperetes, amb l’afegit que la tercera força ha estat el Front Nacional, així que sembla feta la victòria de la dreta. El nacionalisme alsacià és el moviment que major nombre de vots total ha aconseguit, amb un total de 40.065 de 15 candidats d’Unser Land.

La resta de partits nacionalistes han obtingut uns resultats més modestos. El Partit dels Mosel·lans ha aconseguit com a màxim el 2,36% dels vots, el Partit Occità el 2,12%, mentre que Daniel Magnin, amb la candidatura 100% Savoia ha aconseguit prop d’un 8% dels vots al seu districte. Cal afegir que altres partits nacionalistes no han estat comptabilitzats, com el Partit Bretó o el Partit de Lorena han participat dins d’altres candidatures com 100%, que uneix 25 moviments polítics ecologistes i cívics.

Com a anècdota, el nacionalisme bretó ha presentat un candidat a un districte de Paris, que ha assolit un total de 71 vots. L’objectiu era mostrar les seves idees a París, explicant que si París té un estatut particular per les seves especificitats, per què no es pot fer una adaptació en altres zones de França en comptes d’apostar pel centralisme.

El catalanisme a les legislatives

A la Catalunya Nord, Oui au Pays Catalan, ha aconseguit uns resultats entre el 2,5 i el 4%, sent el millor resultat el de Jordi Vera, amb el 3,91%. Cal posar l’accent en el fet que sent unes eleccions on es presenta un candidat per partit, aquests poden marcar un perfil més regionalista que no pas si fos una llista d’un partit estatal.

Per exemple, en la mateixa circumscripció que Vera, trobem a Nicolas Garcia, del partit comunista, que va ser alcalde d’Elna i va participar en la Via Catalana el 2013, fins i tot ERC va demanar el vot per ell el 2012. Per tant, no es pot mesurar el suport del nacionalisme amb els resultats dels partits nacionalistes.

Deu anys de l’assassinat de Hrant Dink.

En català:

Tal dia com avui, el 19 de gener de 2007, a Istanbul, va ser assassinat el cap de redacció del diari bilingüe setmanal “Agos” Hrant Dink. Tot i les amenaces de mort que rebia constantment, en les seves publicacions valentes, i en els seus articles i discursos plantejava sempre la qüestió del Genocidi Armeni, parlava sobre la necessitat de la llibertat d’expressió a Turquia, sobre les veus silenciades en molts temes tabú en la societat turca. És gràcies a ell, al seu activisme i entusiasme de desenvolupar un periodisme des dels drets humans i la defensa del poble armeni que a Turquia es va començar a tractar la qüestió del Genocidi Armeni. Era ell, precisament, qui recordava als governants i autoritats turques que cal protegir i respectar la comunitat armènia existent a Turquia, i reconèixer els seus drets com a poble. És per això, doncs, que després del seu assassinat van haver-hi moltes manifestacions i concentracions massives a Istanbul.

Avui, deu anys després, el diputat armeni Garo Paylan (HDP), continuant la feina d’Hrant Dink, parla de les minories ètniques de Turquia, dels avenços que van portar els armenis tant a Turquia actual com a l’època de l’Imperi Otomà…I parla en armeni a la Gran Assemblea Nacional Turca (Meclis), parla en armeni i del Genocidi, cosa que aquesta setmana li ha costat la suspensió de tres sessions de ple al parlament. Un fet que, un cop més, demostra la nul.la voluntat democràtica del govern d’Erdogan i com s’està criminalitzant la defensa dels drets humans a Turquia.

A Turquia actual, però, tot i la pressió pública i política, la restricció de la llibertat d’expressió i d’altres llibertats, encara hi ha persones que parlen sobre el genocidi armeni i reivindiquen els drets humans.

Després de la seva mort, Hrant Dink es va convertir el símbol de la llibertat, de la igualtat i de la llibertat d’expressió de tota persona que defensava i defensa els seus drets en Turquia contemporània.

En castellà:
Tal día como hoy, 19 de enero de 2007, en Estambul fue asesinado el jefe de redacción del diario bilingüe semanal “Agos” Hrant Dink. A pesar de las amenazas de muerte que recibía constantemente, en sus publicaciones valientes, en sus artículos y discursos planteaba siempre la cuestión del Genocidio Armenio, hablaba sobre la necesidad de la libertad de expresión en Turquía, sobre las voces silenciadas en muchos temas tabú en la sociedad turca. Es gracias a él, a su activismo y entusiasmo de desarrollar un periodismo desde derechos humanos y la defensa del pueblo armenio que en Turquía comenzaron a tratar la cuestión del Genocidio Armenio. Era él, precisamente, que recordaba a los gobernantes y autoridades turcas que hay que proteger y respetar la comunidad armenia existente en Turquía y reconocer sus derechos como pueblo. Es por ello, pues, que después de su asesinato hubo muchas manifestaciones y concentraciones masivas en Estambul.

Hoy, diez años después, el diputado armenio Garo Paylan (HDP), recoge el legado y continua el trabajo de Hrant Dink, habla de las minorías étnicas de Turquía, de los avances que trajeron los armenios tanto en Turquía actual como en la época del Imperio Otomano… Y habla en armenio en el Gran Asamblea Nacional Turca (Meclis), habla en armenio y del Genocidio, lo que esta semana le ha costado la suspensión de tres sesiones de pleno en el parlamento. Una vez más, se demuestra la nula voluntad democrática del gobierno de Erdogan y como se está criminalizando los derechos humanos en Turquía.

En Turquía actual, pero, a pesar de la presión pública y política, la restricción de la libertad de expresión y otras libertades, todavía hay personas que hablan sobre el genocidio armenio y reivindican los derechos humanos.

Tras el asesinato, Hrant Dink se convirtió en símbolo de la libertad, de la igualdad y de la libertad de expresión de toda persona que defendía y defiende sus derechos en la Turquía contemporánea.

En armeni:

2007թ. այս օրը՝ հունվարի 19-ին, Ստամբուլում սպանվեց «Ակօս» երկլեզու շաբաթաթերթի գլխավոր խմբագիր Հրանտ Դինքը:

Հրանտ Դինքը, չնայած մահվան սպառնալիքներին, իր խիզախ հրապարակումներում, հոդվածներում և ելույթներում մշտապես բարձրացնում էր Հայոց ցեղասպանության հարցը, խոսում Թուրքիայում խոսքի ազատության անհրաժեշտության մասին, բարձրաձայնում լռության մատնված և տաբու հանդիսացող շատ թեմաներ: Նրա ծավալած ակտիվ գործունեության շնորհիվ Թուրքիայում սկսեցին խոսել Ցեղասպանության մասին, նա հիշեցրեց թուրքահայ համայնքի գոյության ու նրա իրավունքների պաշտպանության անհրաժեշտության մասին: Նրա սպանությունից հետո Ստամբուլում տեղի ունեցան բազմահազարանոց ցույցեր:

Այսօր, տաս տարի հետո, հայազգի պատգամավոր Կարօ Փայլանը, շարունակելով Հրանտ Դինքի սկսած աշխատանքը, խոսում է Թուրքիայի փոքրամասնությունների մասին, Թուքրիայում և Օսմանյան Կայսրությունում հայերի արձանագրած հաջողությունների մասին, խոսում է հայերենով՝ Թուրքիայի Մեծ մեջլիսում։ Թուրքիայում՝ հակառակ պետական և քաղաքական ճնշումների, հակառակ խոսքի և այլ ազատությունների սահմանափակման ու ճնշման, գտնվում են անհատներ որոնք խոսում են Հայոց ցեղասպանության մասին, բարձրաձայնում են մարդու իրավունքների ոտնահարման մասին։

Սպանությունից հետո Հրանտ Դինքը դարձավ իր իրավունքների պաշտպանության համար ոտքի կանգնած յուրաքանչյուր անհատի ազատության, հավասարության, ազատ խոսքի ու մամուլի խորհրդանիշ:

Datev Soulian
Տաթեւ Սուլեան

Les mentides del proteccionisme espanyol i les balances comercials envers Catalunya

Anant més enllà de l’article d’aquest setmana a VilaWeb sobre l’infrafinançament crònic als Països Catalans, és interessant fer unes reflexions i donar unes dades, força oblidades, sobre el proteccionisme espanyol i la industria catalana. Principalment, a partir d’un fragment de l’autobiografia “La República y la Guerra, memorias de un político catalán” de Carles Pi i Sunyer (1888-1971),

Carles Pi i Sunyer (enllaç de la fundació) va ser un dels tres alcaldes democràtics de Barcelona durant la República, concretament entre febrer de 1934 fins els fets d’octubre de 1934, així com del febrer de 1936 fins a mitjans de la Guerra Civil, el juliol de 1937. I podria haver capgirat, i millorat, Barcelona. A més va ser ministre del govern espanyol i Conseller de Finances de la Generalitat. Per tant parla des del coneixement.

Carles Pi i Sunyer va cercar aquestes dades en un moment d’alta catalanofòbia, quan Catalunya podia recuperar l’autogovern 218 anys després del 1714. En fragment seu ho introdueix (amb forces paral·lelismes amb l’actualitat): “A les Corts la discussió sobre l’Estatut anava avançant molt lentament […] van atacar de forma frenètica el que segons ells era la privilegiada situació de Catalunya dins d’Espanya, demanant que aquesta s’industrialitzés per acabar amb el domini català [… ] Davant aquesta riuada demagògica que amenaçava que l’Estatut quedés viable per haver estat asfixiat financerament, Jaume Carner [Ministre de Finances] em va preguntar si en la Direcció General de Comerç [càrrec que ocupava en aquell moment] es podien obtenir dades per un estudi seriós i objectius sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, en particular respecte l’intercanvi comercial entre ambdues, el punt més repetit, ja que, segons els seus detractors, Catalunya tan sols podia viure gràcies a la protecció aranzelària, dictada a favor nostre, que els obligava a  comprar-nos”.

Cal tenir en compte que aquest va ser l’únic moment de la història democràtica, fins a l’actualitat, en que el ministeri d’Economia espanyol estava dirigit per un nacionalista català (tant Carner com Pi i Sunyer eren de la llista d’ERC) i es va poder fer un estudi en profunditat. A continuació parla del proteccionisme de l’estat, desmuntant uns quants mites:

“Un altre de les acusacions que ens feien, era  que la nostra industria era artificial, parasitaria, que podia tant sols existir gràcies al proteccionisme aranzelari. Al·legacions igualment falses. Per mostrar la veracitat d’aquestes acusacions es valien d’agafar només uns quants articles de l’Aranzel, agafant hàbilment entre els més protegits, sense parlar dels altres. Però fàcilment vaig poder trobar més de cent partides corresponents a productes i articles no característics de la producció catalana, amb tarifes més altes que aquelles principalment atacades. Més encara, tant el blat, com el carbó i la carn, tres dels productes més important dels que Catalunya comprava a Espanya, estaven afavorits per un sistema de prohibicions, taxes i preus mínims que els protegien molt més dels que ho podia fer l’Aranzel. En fi, comparant els preus en el mercat interior amb els preus internacionals, es podia comprovar que en general Catalunya, comprava a Espanya a preus més cars que la dels productes que li venia. No era, per tant, que la producció catalana estigués excepcionalment protegida; al contrari, ho era més l’economia dels que per ignorància o per hostilitat ens acusaven falsament de valer-nos d’una situació de privilegi”.

Resumint, més que un proteccionisme que va beneficiar Catalunya, s’explica que TOTS els grans productes en que es basava l’economia espanyola estaven protegits i fins i tot, els productes del sector primari de Castella tenia preus menys competitius que els productes industrials catalans. Tot i gaudir del proteccionisme espanyol, sembla que la industria catalana hagués tingut més capacitat de competir internacional en una situació de lliure mercat que no pas els productes castellana. I en aquest intercanvi comercial eren els catalans els que havien de pagar un sobrecost superior. Encara que cal assenyalar que la burgesia catalana es va aferrar a l’estat i a aquest proteccionisme davant la por de perdre mercat.

A la vegada, sobre les balances comercials entre Catalunya i Espanya mostra unes dades també molt interessants:

“Una vegada elaborada tota la informació reunida, aquesta demostrava inequívocament la falsedat de les acusacions contra Catalunya. De fet, els resultats venien a ser semblants, en quant a proporcions, als dels estudis que havia amb els mateix objectiu un segle abans per Joan Güell i Ferrer i Guillem Graell, respectivament. Segons el primer, el 1853, Catalunya comprava a Espanya per un valor d’uns 470 milions de rals [tot i ser una moneda, en aquesta època un ral es refereix a un quart de pesseta], que venia a ser un 53% del valor total de l’intercanvi, el qual quedava per sota dels 1.000 milions de rals. D’acord amb el segon, en 1902, Catalunya comprava a Espanya per valor de 446 milions de pessetes, i li venia 500 milions, amb un comerç de 949 milions de pessetes, els quals el 47% corresponien a les entrades i el 53% a les sortides. Per tant, amb un lleuger canvi del sentit, en un interval de mig segle venia a mantenir-se l’equilibri en l’intercanvi […] El nostre estudi ens donava un resultat anàleg. D’acord amb les dades reunides el 1930, el valor els articles entrats a tot Catalunya procedents de terres espanyoles venia ser d’uns 1.130 milions de pessetes, i els venuts per Catalunya al mercat espanyol de 1.280 milions, amb un valor total del comerç que ascendia a 2.410 milions de pessetes de les quals, el 47% corresponien a les entrades i el 53% a les sortides. Aquestes dades demostraven que l’equilibri es mantenia, i si es cert que les ventes eren lleugerament superiors a les compres a Espanya, també ho era que si es resta d’aquells l’import de les mataries primes que la industria havia comprat fora de Catalunya, en particular cotó, resultat que tenint en compte els productes propis i el treball que en ells es posava, Catalunya comprava a Espanya més del que venia”.

Per tant, ens mostra que en una situació de proteccionisme amb l’exterior, les balances comercials entre Catalunya i Espanya estaven equilibrades. Mentre que la balança s’ha desestabilitzat quan l’estat ha accedit al lliure mercat i els productes han competit internacionalment. Fet que significa que si en el moment d’alliberar l’economia es venia a parts iguals, actualment hi ha diferències tant amb les exportacions exteriors com entre Catalunya i Espanya  en gran part degut a que els productes catalans han sabut ser més competitius. Per tant, totes dues nacions es van beneficiar del proteccionisme, però si alguna economia va ser la gran beneficiada, aquesta va ser l’economia castellana.

•  Sobre l’última etapa proteccionista, el franquisme,  només caldria puntualitzar que el 1930 el PIB de Catalunya sobre el total d’Espanya representava el 21,4%, passant a ser un 20,07% el 1973, ja en la fi del franquisme. Per tant, el pes de Catalunya respecte Espanya va quedar, com a mínim invariable, sinó un punt per sota. A la vegada, Madrid va augmentar un 25,8% el seu PIB entre 1960 i 1973.

Aquest article, si bé no té sentit entrar en una discussió sobre qui s’ha vist històricament beneficiat econòmicament per l’Estat, serveix en gran part a trencar un mite, utilitzat el 1932 i també recurrent en l’actualitat, per justificar l’infrafinançament de Catalunya, així com de la resta de Països Catalans.

També trobareu l’article a http://revistamirall.com/2016/11/21/les-mentides-del-proteccionisme-espanyol-i-les-balances-comercials-envers-catalunya/

 

Els catalans d’origen estranger viren cap a l’independentisme

Per primer cop els catalans d’origen estranger favorables a la independència es situen per sobre els contraris. Després d’un creixement constant en aquesta última dècada dels partidaris de l’estat independent, que ha passat de ser l’opció preferida per un 6% dels nouvinguts a ser l’opció escollida per quatre de cada deu enquestats.

El catalans nascuts fora de l’estat representen 1.279.621 persones en el conjunt de Catalunya, el que representa poc més d’un 17% de la població, i aquest percentatge s’incrementa encara més si només comptabilitzem els majors de 18 anys. Però, la majoria d’aquest col·lectiu és sovint descartat automàticament de les enquestes polítiques degut a que prop d’un 70% no tenen la nacionalitat per votar. Però, aquests ciutadans fan vida al país, treballen, porten els fills a l’escola i tampoc són neutres davant la política, i cal afegir, que una gran part obtindrà la nacionalitat per poder exercir el dret a vot. Què opinen els catalans d’origen estranger de la independència i què votarien en unes eleccions?

Com es pot observar clarament en el gràfic, la majoria de nouvinguts apostaven per l’statu quo just fa una dècada mentre al país s’aprovava l’Estatut d’Autonomia, però igual que ha hagut un creixement dels partidaris a la independència en el conjunt de la població, els immigrants no s’han mantingut al marge, i podem veure en el gràfic com han anat augmentat també els partidaris a un estat independent fins a situar-se a al 40%, sent l’opció majoritària. Cal remarcar també que un 17% dels enquestats no tenen una opció
decidida sobre què hauria de ser Catalunya.

Si es pregunta directament si es votaria a favor o en contra d’un estat independent, comptabilitzant els que s’abstindrien, podem comprovar que la majoria dels catalans nascuts fora de l’estat espanyol no es decidiria a votar per una de les dues opcions, i no acudiria a les urnes. Si es descarta els que tenen intenció de no votar els partidaris de la independència vencen per un 60% de favorables per un 40% de contraris, encara que cal tenir en compte que possiblement després d’un debat o campanya gran part de l’abstenció s’acabaria decantant. A més, s’ha de recordar que actualment prop d’un 70% no té dret a vot, tot i que sí que van poder votar a les consultes municipals sobre la independència o al procés participatiu del 9-N.

Si es pregunta per quin partit es té més simpatia, cal recordar que la gran majoria no té dret a vot, i com passa amb gran part dels catalans la resposta majoritària és “Cap”. Fins els darrers anys el PSC havia estat el partit de referència per la gran majoria, però any rere any han anat augmentant els que no es decanten per cap partit, i en la darrere enquesta gran part dels que havien estat simpatitzants socialistes han estat seduïts pel projecte de Podem. En canvi, els partits independentistes, tot i ser la preferència territorial majoritària, no han tingut capacitat de sumar-los als seus respectius projectes. Tot i algunes iniciatives com la Fundació Nous Catalans, els partits partidaris de l’estat independent no han tingut capacitat d’atreure una part de la població (com a mínim fins 2014), que cada vegada hi haurà més i més individus amb dret a vot.

Una de les claus és que gran part dels individus tenen una ideologia i preferències com tothom, però a la vegada donen molta importància qualsevol gest o col·laboració dels partits cap a la seva cultura d’origen, i aquesta ha estat la gran capacitat del PSC històricament d’estar present en tots els actes organitzats per les diferents associacions de catalans d’origen diferents.

També ha estat la capacitat de l’independentisme d’eixamplar el dret a vot als residents sense nacionalitat en les consultes per opinar sobre el futur del país. Encara que sigui un gest simbòlic cal remarcar-ho en el discurs polítics, ja que igual que fer-ho és un gest no fer-ho també ho és. A mode d’exemple el Parlament de Catalunya ha reconegut el genocidi del poble armeni, en canvi el Congrés dels Diputats, a proposta d’ERC, va ser rebutjat tant pel PP com pel PSOE. Encara que Catalunya no sigui un aliat important, i en gran part siguin interessos, països com França o Uruguai que també ho han reconegut, si són interessos per què uns països ho fan i altres no?

Cal remarcar que més enllà de motius econòmics que un nou estat pot millorar la condicions de vida de tothom. Actualment per obtenir la nacionalitat és un procediment ambigu i llarg que és pot allargar arbitràriament molts més anys dels que preveu la llei, i com no està estipulat, trobem jutges que exigeixen exàmens escrits amb preguntes extravagants com el nom de l’esposa del President del Govern, el nom del president de la Federación de Municipios y Provincias de España o del Director General de la Policia. En canvi altres jutges donen la nacionalitat automàticament.

No cal ajudes o privilegis, sinó oferir quelcom més enllà. Cal explicar que ser català no és un ètnia, una gran part dels catalans tenen un familiar de fora dels Països Catalans, que l’Eduardo Reyes, la Patricia Gabancho, en Miquel Àngel Ripeu o la Najat el Hachmi o en Matthew Tree són catalans, i en altres llocs serien vistos com estrangers. Mentre a molts territoris és un motiu d’aparença o cognoms, aquí es demana poc, la voluntat de ser-ho i el respecte al país d’acollida, a una llengua i cultura; igual que també en porten una cultura els nouvinguts que ha de ser respectada. Aprendre una cultura és aprendre un nou món, igual que no es permet el català a Europa, tampoc es considera en aquest estat un valor la cultura dels immigrants.

S’ha de fer saber que ningú s’hauria d’escandalitzar, com si fos manipulació, veure dones musulmanes amb el mocador i l’estelada després de que na Fàtima Taleb es convertís en regidora per la ciutat de Badalona. Potser no són vistes com ciutadans de primera, sinó que sempre representaran una cosa? Cal també explicar que des de Catalunya s’ha votat tancar el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE).

Si es comença un procés constituent a Catalunya per decidir qui som i quin futur volem pel nostre país cal tenir en compte que una part de les població, actualment marginada de les institucions s’està sumant també a la independència i a dir simplement, que els catalans serem allò què vulguem ser, i òbviament, tothom que ho vulgui ser.

L’article també el podeu trobar a:http://revistamirall.com/2016/10/25/els-catalans-dorigen-estranger-viren-cap-a-lindependentisme/

 

Èxit en la presentació d'”Els quaranta dies del Musa Dagh” al català a la “Casa Armenia – Հայ Տուն” de Barcelona

El dia 8 d’octubre, l’Associació Cultural Armènia de Barcelona va organitzar un homenatge a l’escriptor i traductor Ramon Monton, que va traduir al català la gran novel·la del Franz Werfel “Els quaranta dies del Musa Dagh”, per la qual va rebre el Premi Ciutat de Barcelona 2015 a la millor traducció de l’any. El president d’ACAB, Datev Soulian, va donar la benvinguda en armeni a Ramon Monton, que per primera vegada visitava la Casa Armènia. Guinush Arakelyan va ser l’encarregada de traduir al català les paraules de Datev Soulian.

A continuació, Maria Ohannesian, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presentar el llibre, posant de manifest la seva importància tant des del punt de vista literari com pels fets històrics que narra, salvant-los de l’oblit. A més, va llegir-ne alguns fragments que fan palès l’excel·lent traducció de Monton. El representant de l’Associació, Datev Soulian, va il·lustrar amb mapes i fotografies la ubicació geogràfica del Musa Dagh, explicant l’odissea dels habitants dels sis pobles armenis que van resistir-hi, el seu exili i la tornada a les seves terres, explicant-ne les condicions i la cronologia.

Per finalitzar, els presents van gaudir d’una filmació que resumia la celebració de la festa dels habitants d’Anjar, al Líban, on es van instal·lar la majoria dels resistents. Cada any, els seus descendents recorden els herois de les batalles del Musa Dagh i el dia del trasllat dels habitants a Anjar.

Al final de la presentació Ramon Monton, va ser guardonat amb una placa en nom de la Associació. Els descendents dels habitants del Musa Dagh també van expressar la seva estima enviant-li un regal especial des del Líban, fet que va sorprendre tothom, en particular el Sr. Monton, qui va tancar l’acte amb paraules d’agraïment i explicant l’origen del seu interès pel destí tràgic del poble armeni, que el va portar a traduir l’obra de Franz Werfel, per la seva qualitat literària i pel seu contingut històric. Finalment, els assistents van poder parlar amb l’escriptor, que va signar exemplars del llibre.

El franquisme imperceptible als carrers de Barcelona

A principis d’estiu publicàvem l’article “El franquisme de pedra: els símbols del franquisme perviuen arreu dels Països Catalans” (aquí l’enllaç: http://www.vilaweb.cat/noticies/el-franquisme-de-pedra-perduren-simbols-de-la-dictadura-arreu-dels-paisos-catalans/), on es denunciava la presencia de milers de símbols franquistes en els nostres municipis. Més enllà d’aquesta clara simbologia hem trobat interessant ressaltar l’existència d’un franquisme imperceptible en la nomenclatura i toponímia catalana, centrant-nos essencialment en la ciutat de Barcelona.

A mode d’exemple d’aquest franquisme imperceptible: per què hi ha un municipi anomenat Numancia a la província de Toledo? A dia d’avui, a Espanya, encara trobem localitats amb clares referències al dictador, com Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiana o Guadiana del Caudillo (on el 2012 més el 60% dels votants van decidir mantenir el nom en una consulta). També hi ha pobles en honor a altres figures del règim com Alcocero de Mola, Quintanilla de Onésimo o San Leonardo de Yagüe. Però hi ha municipis amb un alt contingut franquista, però imperceptibles per la majoria de la població com Numancia de la Sagra.

Abans de la Guerra Civil, i des de feia segles, aquest municipi portava el nom d’Azaña, coincident amb el president de la República, però sense relació amb aquest. En entrar les tropes franquistes, el nom del municipi va ser rebatejat per Numancia, en honor al primer regiment franquista en entrar el 1936. Tot i passar desapercebut, aquest municipi segueix mantenint un nom en honor a les tropes franquistes i sense cap mena de sentit històric.

Ni existeix Rússia ni existeix Bèlgica al nomenclàtor barceloní.

Encara que Numancia no és una referència explicita al franquisme, és un nom posat per les autoritats franquistes, en record als afins al regim, imposat als veïns durant dècades i sense cap mena de continuïtat amb el passat. Té sentit mantenir el nom de carrers rebatejats pels franquistes actualment?

A la ciutat de Barcelona trobem desenes d’exemples. Ningú discuteix que la capital italiana mereixi un nom a la capital catalana, però en el cas barceloní trobem que l’Avinguda de Roma va ser rebatejada el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, en honor al règim feixista de Mussolini, substituït l’antic nom d’Avinguda de la Generalitat. Cal remarcar, a més, que ja existeix un Carrer de Roma a la ciutat. Similar és el cas del carrer de Berlín, també rebatejat en plena II Guerra Mundial, substituint el nom que havia tingut fins aquell moment, que era justament una de les capitals aliades (Carrer de París).

Un altre exemple del franquisme imperceptible seria el Carrer de Gandesa, batejat el 1943 en record de la batalla de la Guerra Civil a la capital de la Terra Alta, on les tropes franquistes van vèncer a l’exercit republicà i les Brigades Internacionals i els va permetre endintrar-se a Catalunya. També el carrer d’Almansa va ser rebatejat en referència a la batalla de la Guerra de Successió que va suposar una important victòria pel borbònics. Ningú discuteix que la ciutat mereixi un carrer, però cal mantenir-lo en el mateix lloc que es va festejar la victòria del bàndol nacional i va ser imposat de manera humiliant als veïns durant dècades?

Les autoritats franquistes van rebatejar carrers per motius ideològics, imposant-los encara avui. Però no només es tracta d’imposar un nomenclàtor, sinó que fa oblidar una part de la història que volien eliminar. És a destacar que una ciutat amb milers de carrers i molts d’aquests amb noms de països, no existeixi a dia d’avui un carrer de Rússia. Tot i que sí que existia abans del franquisme, sent rebatejat com Santa Engràcia. I així perdura. El mateix succeeix amb l’eliminació del carrer de Bèlgica, estat que en aquell temps era honrat pel catalanisme per haver acollit a Francesc Macià en l’exili i eliminat també per haver-se situat en el bàndol aliat. Personatges o institucions que els trobem en centenars de carrers arreu dels Països Catalans han estat esborrats i no recuperats a la capital catalana. On és l’Avinguda de la Generalitat? Victor Hugo? Mariscal Joffre? Rússia? Bèlgica? Fins i tot Enric Prat de la Riba, que gaudia d’una avinguda cèntrica, es conforma amb una petita plaça-glorieta pel transit.

Mantenir la nomenclatura, menys les referències explicites.

La política municipal ha estat en molts casos treure la referència especifica i catalanitzar-lo però mantenint el nom donat pel règim de Franco. Un exemple seria el Carrer de la Mare de Déu de Montserrat, que fins el 1980 era Tercio Nuestra Señora de Montserrat, en honor a 300 voluntaris carlistes que van lluitar en el bàndol franquista. Aquesta política també s’ha fet amb personatges d’altres èpoques com el carrer del Duc (antic Duc de la Victòria), regent que va bombardejar Barcelona, o el carrer Ferran, que rep el nom pel rei absolutista Ferran VII. Encara que pogués semblar un carrer en honor a tots els Ferrans del món, la connotació perdura.

La Pau, dins de la campanya propagandística franquista de “25 años de Paz” també es manté com a un nom d’un barri barceloní. Això ha portat a normalitzar el nom sota el franquista, s’agafa “l’Avenida de Borbón” i es transforma en “Avinguda de Borbó”, quan abans del franquisme era el Passeig Mariscal Joffre, heroi nord-català de la Primera Guerra Mundial. Trobem desenes de casos, el carrer d’Àlaba abans era de la Igualtat, el Marquès de Comillas era Santiago Rusiñol o el carrer Princesa era Pablo Iglesias. Fins i tot, personatges sense cap relació amb Espanya ni el règim, com Beethoven (quan abans era Victor Hugo), reben el seu nom per tapar un d’anterior. Caldria preguntar-nos si s’hauria de mantenir el nom en aquell lloc en concret i per aquest motiu.

Sembla clar que s’han eliminat la gran majoria de carrers amb referències explicites (i ara es vol eliminar alguns de la Casa Reial), però sembla clar també, que l’essència que ha perdurat és la de les autoritats franquistes, que van arraconar una part de la nostre història i així segueix.  En aquest punt s’obriria el debat de fins a quin punt s’ha de modificar carrers sense una connotació franquista i més quan aquests motius ja han quedat oblidats per la població. Però, el primer que és necessita per poder fer aquest debat és tenir coneixement de que es va modificar el nom de carrers per uns altres i que així continua. S’hauria de restablir el nom de la democràcia republicana?

L’article també el trobarem a: http://revistamirall.com/2016/08/27/el-franquisme-imperceptible-als-carrers-de-barcelona/

La llista és llarga. Carrers modificats pel franquisme que mantenen el nom [extret de l’estudi sobre iconografia i simbologia franquista a la ciutat de Barcelona, de Pilar Mateo Bretos (2005)] :

Abad Samsó (ara Abat Samsó), 1939 (nom recuperat del període de la dictadura  de Primo de Rivera, 1927): abans Bernat Cavaller, 1931.

Álava (ara Àlava), 1942: abans Igualtat (1r tram), durant la Generalitat.

Alcalá de Guadaira, 1960 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de

Rivera, 1925): abans Doctor Rizal, 1931.

Alfonso XII, 1939 (ara Alfons XII): abans Bèlgica, 1931 (un tram).

Algarbes (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de Rivera, 1927), 1939 (ara Algarves): abans Ginesta, 1931.

Almansa, 1955: abans T. de la Fuente Cañellas (un tram).

Altos Hornos (ara Alts Forns), 1962: abans, Pegaso, Hogar.

Atenas, 1944 (ara Atenes): abans Bèlgica, 1931 (un tram).

Beato Almató (ara Beat Almató), 1942: abans Sunyer i Capdevila, 1931.

Beethoven, 1959: abans Víctor Hugo, 1933.

Borbón, av(ara Borbó, av), 1942: abans Mariscal Joffre, pg, durant la Generalitat.

Buenaventura Muñoz, 1940: abans Pallars (un tram).

Calatrava, 1939: abans Bernat de Sarrià, durant la Generalitat.

Canarias, 1939 (ara Canàries): abans Arquitecte Martorell, durant la Generalitat.

Cardenal Sentmenat, 1939: abans Capità Mirambell, durant la Generalitat.

Cartagena, 1942: abans Igualtat (2n tram), durant la Generalitat.

Concilio de Trento (ara Concili de Trento), 1942: abans Consell de Cent (el tram de la Verneda), durant la Generalitat.

Conde de Salvatierra (ara Comte de Salvatierra), 1939: abans Narcís Oller, durant la Generalitat.

Costa Rica, 1942: abans Provençals, durant la Generalitat.

Cuenca (ara Conca), 1942: abans Anselmo Lorenzo.

Doctor Joaquín Pou (ara Doctor Joaquim Pou), 1940: abans Doctor Martí i Julià.

Duquesa de Orleans, (ara Duquessa d’Orleans): abans Rosés i Arús, durant la Generalitat.

Emilio Roca (ara Emili Roca), 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de

Primo de Rivera, 1929): abans Anselm Turmeda, 1931.

Felipe II (ara Felip II), 1945: abans Bach de Roda, durant la Generalitat.

Fernando (ara Ferran), 1939: abans Fivaller.

Garcilaso, 1942: abans Serafín Estébanez, durant la Generalitat.

General Almirante, 1942: abans Joan Pere Sala.

General Vives, 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de

Rivera: General Vives Vich, 1926): abans Xic de les Barraquetes, 1932.

Honduras (ara Hondures), 1945: abans Juan de Austria, 1939-1945, Fluvià, 1931-1939.

Inmaculada, 1945 (ara Immaculada): abans Hermenegild Goula, 1922

Infanta Isabel, 1939: abans Marquesa de Moragas, 1900.

Iradier, 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de Rivera, 1927): abans Joan Sardà, 1931.

Isabel II, Pº (ara Isabel II, pg), 1939: abans Blasco Ibáñez, durant la Generalitat.

Joaquín Pou (ara Joaquim Pou), 1940: abans Martí Julià, durant la Generalitat.

José de Agulló, 1939: abans Romaní i Puigdengolas.

José Millán González, 1940: abans Pompeu Gener, durant la Generalitat.

Junta de Comercio (ara Junta de Comerç), 1939: Mendizábal, durant la Generalitat.

Liuva, 1939: abans Juan Comas

Maestro Falla (ara Manuel de Falla): abans Puig i Esteve, durant la Generalitat.

María Cristina, av (ara Reina Maria Cristina, av), 1939: abans Pi i Margall, av, durant la Generalitat.

Mariana Pineda, 1939: abans Palet de Rubí

Marqués de Comillas, av (ara Marquès de Comillas, av), 1939: abans Santiago Rusiñol, av, durant la Generalitat.

Marqués de la Argentera (ara Marquès de l’Argentera), 1939: abans Eduardo Maristany, durant la Generalitat.

Marqués de Lamadrid (ara Marquès de Lamadrid), 1948: abans Luis Muntadas.

Mauricio Vilumara (ara Maurici Vilomara), 1939: abans Doctor Robert, 1931.

Mühlberg, 1942: abans Cristòbal Litran.

Milanesado (ara Milanesat): abans Adolf Blanch, durant la Generalitat.

Munner, 1941: abans Antoni Altadill, durant la Generalitat.

Murcia (ara Múrcia), 1942: abans Provença (tram de la Verneda), durant la Generalitat.

Nación (ara Nació), 1939: abans Internacional, durant la Generalitat.

Nilo Fabra (ara Nil Fabra): abans Laureà Figuerola, durant la Generalitat.

Pablo Sáenz de Barés, 1940: abans Güell i Mercader, durant la Generalitat.

Padre Rodés (ara Pare Rodés): abans Charlot, durant la Generalitat.

Pedralbes, pl, 1940: abans Gaspar Farreras, pl.

Porvenir, 1939 (ara Avenir): abans Lluhí i Rissech, 1933.

Prats y Roqué (ara Prats i Roquer), 1939: abans Pau Sabater, durant la Generalitat.

Princesa, 1939: abans Pablo Iglesias, durant la Generalitat.

Príncipe de Asturias (ara Príncep d’Astúries), 1939 (nom recuperat del període de la dictadura de Primo de Rivera, 1925): abans Prat de la Riba, 1931.

Ramiro de Maeztu, 1940: abans Robert Robert, durant la Generalitat.

Ramón Rocafull (ara Ramon Rocafull), 1939 o 1942: abans Ramón Chías.

Real, Pl (ara Reial, pl): abans Francesc Macià, pl, durant la Generalitat.

Río de Oro (ara Riu de l’Or), 1942: abans CADCI, ptge,  durant la Generalitat.

Roma, av, 1940: abans Generalitat, Av, durant la Generalitat.

Román Macaya, 1943 (ara Romà Macaya): abans Anglès, pg, durant la Generalitat.

Rubén Darío, 1942: abans Solidaritat, durant la Generalitat.

San Agustín, pl (ara Sant Agustí, pl): abans Igualtat, pl, durant la Generalitat.

San Antonio María Claret (ara Sant Antoni Maria Claret), 1950: abans Arzobispo Padre Claret, 1939-1950, Mutualidad, 1933-1939.

San Quintín (ara Sant Quintí): abans Martí Vilanova, durant la Generalitat.

Santa Engracia (ara Santa Engràcia), 1942: abans Rússia, durant la Generalitat.

Santa Magdalena Sofía, 1939 (ara Santa Magdalena Sofia): abans Pacià Ros, durant la Generalitat.

Santuarios (ara Santuari), 1946: abans Cristià Siracusa, 1939: abans Voltaire, durant la Generalitat.

Teodoro Llorente (ara Teodor Llorente): abans Martí Aixelà, durant la Generalitat

Tercio Nuestra Señora de Montserrat (ara Terç de la Mare de Déu de Montserrat), 1939: abans Cristòfor Domènech, durant la Generalitat.

Tetuán, pl (ara Tetuan, pl), 1939: abans Hermenegildo Giner de los Ríos, durant la Generalitat.

Trinquete (ara Trinquet): abans Fleca, durant la Generalitat.

Valero, 1939: abans Flos i Calcat, 1933.

Vía Julia (ara Via Júlia), 1942: abans Carles Marx, 1932.

Virrey Amat, pl (ara Virrei Amat, pl): abans Salvat-Papasseït, pl, durant la Generalitat.

Zamora, 1942: abans Padilla (un tram) i Lluís Pellicer, durant la Generalitat.

La comunitat armènia de Catalunya commemora el genocidi armeni.

Com cada 24 d’abril, la comunitat armènia d’arreu del món recorda i commemora el genocidi armeni (1915-1923), que va acabar amb la vida de dos milions d’armenis. El 24 d’abril de 1915 és la data en que les autoritat otomanes van detenir la intel·lectualitat política i cultura de la comunitat armènia d’Estambul. La xifra de detinguts va ser de 235 membres, que va augmentar fins als 600 en els següents dies.  Aquesta acció va escapçar de lideratge al poble armeni, evitant una reacció organitzada.

El genocidi armeni és negat per l’actual govern turc, així com la majoria de la societat del país, que ha canviat reiterades vegades el discurs sobre els fets de 1915.  El genocidi armèni ha reconeguts per estats com França, Uruguai o Canada, així com pel Parlament de Catalunya i del País Basc. En canvi, va ser rebutjat al Congrés espanyol amb els vots en contra de PP i PSOE.

Aquest any és commemora 101 anys de l’inici del genocidi (1915-1923) perpetuat en un primer moment pel partit dels Joves Turcs i continuat per Mustafá Kemal Attatürk, el pare de la Turquia actual. La causa armènia no ha quedat oblidada en la memòria de les víctimes, sinó que els supervivents i la diàspora armènia, que triplica la població de l’estat d’Armènia, va institucionalitzar el reconeixement del genocidi al món.

Jachkar de Barcelona.

Les comunitats armènies d’arreu del món acostumen a erigir jachkar, una creu de pedra representativa de la cultura armènia. A Barcelona existeix un des de 2009, situat a Montjuic, on es pot llegir a la base de la creu: “per a l’amistat entre Armènia i Catalunya”.  Als Països Catalans com a commemoració del genocidi es faran diverses activitats, sent la principal una manifestació a la ciutat de València en commemoració del 101 aniversari del genocidi. A Barcelona també es faran diverses activitats, com la col·locació d’una corona commemorativa de flors al jachkar així com una missa a les víctimes del genocidi.

També trobarem l’article a: http://revistamirall.com/2016/04/24/la-comunitat-armenia-de-catalunya-commemora-el-genocidi-armeni/